Per: Eduard Castellet

Procuraré respondre els arguments que m’han xocat. També vull dir que utilitzaré com a base l’obra de la Núria Güell només com a exemple, perquè estem parlant a partir d’ella, no perquè m’agradi o deixi de fer-ho.
Sobre el context dius: “Si Núria Güell s’hagués plantat a Montjuïc el 12 d’octubre amb el mateix Fiat Uno ple d’emblemes del moviment LGTB i amb un argumentari ad hoc li hauria donat el benefici del dubte —és a dir, hauria fet la prudent passa enrere— perquè, per molt que la seva conducta em semblés suïcida, la càrrega simbòlica hauria estat innegable. És possible que com a happening o performance fos un èxit.”
El context d’una obra és una tria que fa l’artista, com qualsevol altra. Que el gust personal (o les preferències) ens ajudin a que una obra en determinat context ens arribi o toqui o com vulguis dir-li, n’és una altra de molt diferent. Els exemples que poses (el Merino, la suposada performance GLTB, o la de la merda de gos), denoten (o a mi em denoten) que la teva tria personal de context per a una obra d’aquestes característiques és un escenari de confrontació i/o de contrastos evidents. Però això no vol dir que el context estigui mal triat, sinó que està triat sota unes preferències i paràmetres que no són els teus. Per tant, això s’hauria pogut acabar amb un “no m’agrada per tal i per qual” en comptes d’un “aquesta obra és una merda perquè no m’agrada”, que és el que es desprèn del teu article anterior.
Sobre el concepte, dius que es posa el llistó molt alt, que s’ha de transitar per camins poc trillats i que és un refregit. Aquí et diré que potser si que es posa el llistó massa alt pel context triat (tot i que la censura, un fet atzarós no conceptuat prèviament la fet reeixir) però sobre camins poc trillats i refregits només puc dir que no queda gaire res per inventar o fer sinó visions laterals d’un mateix concepte, perquè idees originals i genis n’hi ha pocs. L’obra del mateix Merino, la del Punch, l’he vista prèviament en una campanya publicitària que va presentar a concurs una reputada agència de Barcelona l’any 2001 i que ni tant sols va guanyar. De fet, la vaig presentar jo mateix. No era el bust del Franco ni parlava de dictadures, però la idea era la mateixa. Així ho expressa el mateix Merino: “‘Me parecía que la gente que ha sido represaliada o que no ha conseguido ningún éxito desde el punto de vista judicial, podía tener esto para poder desahogarse, como una especie de catarsis” http://hugocarro.blogspot.com.es/2013/12/para-pegarle-al-dictador-franco.html
Personalment. ho trobo molt fàcil, una gracieta simpàtica, com ja et vaig comentar, i prou. No m’arriba la profunditat conceptual de la que parles. Si poses “Punching Hitler” al Google images no t’acabes les referències del còmic i dibuixos animats americans (ara mateix en recordo un del Bugs Bunny contra Hitler molt entretingut). D’altra banda, merino no fa res que no hagin fet altres, com Maurizio Cattelan o Andrés Serrano, per exemple. Camí poc trillat? Refregit? Els artistes fan el que els hi agrada amb els recursos que tenen o consideren més adients. Ser el primer només li passa al primer. I no és el cas de la Güell, com tampoc no ho és del Merino.
Sobre la censura dius: “Sí, em sembla bé que els càrrecs electes del consistori de Figueres decideixin no permetre que un Fiat Uno sense matricular i sense cap altre aspecte remarcable circuli per la seva ciutat.” Francament, no em semblen arguments vàlids. La censura “per se” no em sembla bé però amb arguments ni que siguin distants a les meves creences han de ser coherents. Estic amb tu que Batllori tampoc no està encertat titllant d’ineptes els qui ho han promogut, però en aquest cas tots dos us comporteu igual: us moveu més per l’estomac que no pas per la raó. Aquí empat tècnic.
Sobre els límits i la religió, aquí entres en contradicció, ja que dius que si l’art no té límits es converteix en religió. Però dius: “La decisió la varen prendre els representants escollits pels veïns de Figueres. Potser s’han equivocat —jo crec que no— però la seva decisió és democràtica. Tenen un regidor de cultura. Vostè empra la paraula censura i jo no hi estic d’acord, és un acte legítim de govern municipal.
A vostè, a més dels membres de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, qui l’ha escollit? Si m’ha de fer triar entre el criteri —equivocat o no— d’un consistori escollit democràticament i el criteri del president de l’ACCA, triaré el primer.” “Veïns de Figueres” (o d’on sigui) com a límit és molt laxa, massa diria jo per acabar escollint un regidor de cultura que censura una obra, quan el que ha de fer és gestionar la cultura que ens arriba, no decidir-la. Aquí estàs convertint la representativitat democràtica en religió i el representant democràtic en un Déu. “President de l’ACCA” (o d’on sigui) és un límit més concret, avalat per la tria d’ experts i estudiosos a qui s’ha de pressuposar criteri i coneixement.
I aquí també hi entren moltes consideracions, és clar. Per exemple, no combrego amb la sentència “L’art d’execució bona fa temps que no s’estila” del senyor Batllori. Simplement no és cert, n’hi ha a patades (tot i que també és cert que moltes suposades obres d’art no passen de mer objecte de disseny). Però es veritat que tot l’art no ha de tenir una execució podríem dir-ne “estèticament correcta”, entre d’altres coses perquè, afortunadament, hem vist i podem veure urinaris capgirats, merdes enllaunades i Fiats Uno destartalats sense matricula i quatre adhesius mal posats amb l’intenció de tocar-nos i veure més enllà de l’aparent. Sinó, encara estaríem pintant bisons.